Al juliol de l'any passat, es va declarar l' incendi de l'Alt Empordà. Com altres, terrible succés. Terrible per a les persones i per la natura. I, sense tenir connexió amb la comarca, aquest succés va desencadenar en mi un sentiment molt profund de la meva catalanitat. Primer per solidaritat amb els afectats. I segon per que vaig descobrir per casualitat i gairebé amb horror, l'opinió i desitjos cap a Catalunya de moltes persones alienes a aquest País. Vaig llegir comentaris mancats d'educació cap a Catalunya i els catalans... comentaris denigrants... persones que desitjaven que tant de bo s'incendiés tot Catalunya i els catalans amb ella... possiblement de persones que mai han estat aquí... possiblement de persones que tinguessin familiars propers o llunyans vivint i treballant aquí. Les seves paraules supuraven odi per totes bandes. Em vaig quedar atònit ja que mai vaig veure i/o escoltar tal de bajanades en tota la meva vida. Em vaig preocupar ja que em vaig adonar que havia estat fins ara amb el complet desconeixement de la realitat social que afectava de ple al meu País, Catalunya . Vaig pen... " he de saber més... vull saber més"... Tenia un compte a Facebook que gairebé no feia servir i vaig començar a entrar habitualment diàriament. Vaig començar a rebre informació a cabals sobre Catalunya i els nostres veïns, els castellans. Summe aquesta informació rebuda més el sentiment cap a aquest, el nostre preciós País i no puc per menys que dir:

Vull l'INDEPENDÈNCIA !

Si. Sóc independentista. I he de dir que amb respecte a les persones que no pensin de la mateixa manera, sempre que ells tinguin respecte per mi. Als altres, pocs per sort , només podeu menyspreu silenciós per part meva. Suposem que estem al segle XXI i que existeix la democràcia... encara pensant-ho bé i amb calma, podem dir que la paraula i sentit Democràcia actual, dista molt de ser la definició que podem trobar en qualsevol enciclopèdia... i ja no diguem al país veí , Castella. Només vaig a nomenar una només vegada Espanya i serà en aquest post.Subscric un comentari llegit, no recordo on... el meu enemic no és el poble català ni de cap altra regió de la Península... el meu enemic són els dirigents castellans i els descendents d'aquells que van ocupar i van esclavitzar la nostra Terra , començant pel decret de Nova Planta i acabant per algunes lleis actuals .

El senyor Jaume Malet, President de la Cambra de Comerç dels Estats Units a Espanya, diu que el afer de l'Independencia de Catalunya podria portar una deslocalització de massiva de llocs de treballs i  d’inversions.

 

http://www.naciodigital.cat/mobil/amplia/60549

 

Dins de la meva ignorància, tinc que dir que no crec que sigui molt vàlida l'opinió del senyor Malet... als volta’ns del setembre del 2008 va invitar al senyor Zapatero, president del govern espanyol per aquella època, a un acte organitzat a Nueva York per la Cambra de Comerç de EEUU a Espanya... sembla ser que les declaracions del senyor Zapatero no van estar massa encertades... de fet, personalment crec que el senyor Zapatero no es podria guanyar la vida treballen de futuròleg... i penso lo mateix del senyor Malet. Va invitar al senyor Zapatero y la va "pi fiar"... No va saber veure que el llavores president del govern no en tenía ni idea del merdé en que estava l'economia del estat espanyol.

 

http://entendiendolahistoria.blogspot.com.es/2013/04/zapatero-el-sistema-financiero-espanol.html?m=1

 

Crec que el senyor Jaume Malet ha pujat al carro de la por... de la por que ens volen donar els castellans a nosaltres, els catalans. Si be es cert que les coses no seran fàcils, la gran majoria del poble català vol recuperar la llibertat. La gran majoria del poble català desitja administrar-se per ell mateix i deixar de ser espoliat per els castellans d'una vegada per totes. La Catalunya Lliure, sortirà del pou que ens han deixat els castellans. Senyors del tren de la por... passeu de llarg perquè en aquesta estació, Catalunya, no teniu res que fer! Els catalans ja no tenim por!
 

 (President Lluis Companys i Jover)

 

 

 

Ahir va ser l'aniversari de l'assassinat del Molt Honorable President Senyor Lluís Companys i Jover. Vingui aquest post com la meva humil aportació a la seva memòria. Gràcies per la lliçó de valentia que ens va donar en el moment de la seva mort.

 

“Va néixer, fill d'una família benestant, al Tarròs, a la comarca de l'Urgell, l'any 1882. Traslladat ben jove a Barcelona, hi estudià dret a la Universitat i hi fundà, l'any 1900, l'Associació Escolar Republicana ensems que començà a militar en la Unió Republicana. Així mateix, col·laborà activament amb les Joventuts de la Unió Federal Nacionalista Republicana, de les quals l'any 1910 fou president de la secció política. L'any 1912 esdevingué redactor en cap de La Barricada, setmanari del Bloc Autonomista Català.

 

Col·laborà estretament amb Josep Zulueta, Laureà Miró i Trepat i Eusebi Corominas a La Publicidad. Formà, així mateix, pinya amb Albert Bastardas i Francesc Layret, amb el qual, pel setembre del 1912, sostingué una polèmica sobre el reformisme polític a partir dels articles que aquest escriví a El Poble Català. Fou candidat a les eleccions municipals del 1913, que perdé, la qual cosa causà la crisi del reformisme i provocà que Companys es retirés de La Publicidad, que deixà d'ésser l'òrgan oficial del reformisme polític.

 

A partir d'aquell moment, Lluís Companys, que començà a militar en la Joventut Republicana de Lleida, participà, conjuntament amb Layret, Marcel·lí Domingo i Mestres, entre altres, en el míting del setembre, el qual menà a celebrar l'assemblea de l'abril del 1917, que constituí el Partit Republicà Català. Aquest mateix any, col·laborà també en La Lucha, òrgan del nou partit en representació del qual fou elegit Regidor de l'Ajuntament de Barcelona. Des d'aquest càrrec, formà part de la comissió que el 1919 mirà d'obtenir del govern una intervenció positiva respecte als conflictes d'obrers. L'any 1920, conjuntament amb Francesc Layret, exercí d'advocat laborista en defensa de militants sindicalistes, tasca que hagué de deixar per tal com fou detingut amb Salvador Seguí, Martí Barrera i Josep Viladiu i deportat al castell de la Mola, de Maó. El desembre del mateix any, Lluís Companys fou elegit Diputat per Sabadell en representació del Partit Republicà Català, per la qual cosa hagué d'ésser posat en llibertat. Ocupà l'escó de Francesc Layret, que havia estat assassinat just quan es disposava a defensar Companys per treure'l del presidi.

 

Pel febrer del 1921 participà activament en el debat sobre el terrorisme barceloní contra el governador Martínez Anido. Així mateix, aquest any fou un dels fundadors de la Unió de Rabassaires i Altres Conreadors del Camp de Catalunya i dirigí La Terra que era l'òrgan de la Unió. Participà en la campanya de propaganda que aquesta organitzà, la qual menà a la gran assemblea del 1923, en què Companys es pronuncià contra el projecte elaborat per l'oficina jurídica de la Mancomunitat de Catalunya, fet que li comportà el suport de la Unió a la seva candidatura, i la victòria en les eleccions del 1923. L'any 1925, durant la dictadura, actuà com a advocat assessor de la Unió de Rabassaires, i, des del 1928, formà part dels comitès dels partits catalans que dirigiren l'oposició política.

 

Per l'octubre del 1930 fou de nou empresonat; participà, el mes següent, en el Comitè Revolucionari de Catalunya, del qual signà el document. Aquesta acció li comportà que s'hagués d'amagar. El mateix any formà part del comitè d'enllaç dels tres partits republicans catalans al marge de l'Estat Català i del grup de L'Opinió. Pel març del 1931 participà en la Conferència d'Esquerres, a partir de la qual es formà Esquerra Republicana de Catalunya. Va ésser elegit, el 12 d'abril de 1931, Regidor de l'Ajuntament de Barcelona i, a mig matí del dia 14, entrà, acompanyat d'Amadeu Aragay, Lluhí i Vallèscà i d'altres a la Casa de la Ciutat, de la qual destituí l'Alcalde accidental, Antoni Martínez i Domingo, prengué possessió de l'alcaldia i, des del balcó, proclamà la República de Catalunya. Tot seguit, expulsà del Govern civil el radical Emiliano Iglesias i fou nomenat Governador civil de Barcelona, càrrec que exercí des del 16 d'abril fins al mes de maig, en què fou substituït per Carles Esplà; va ésser nomenat cap de la minoria d'Esquerra Republicana i dirigí La Humanitat, òrgan del partit.

 

Pel juny del 1931 va ésser elegit Diputat a Corts per la província de Barcelona i tot seguit membre de la Diputació Provisional de la Generalitat per Sabadell; intervingué activament en les discussions, pel setembre del 1931, del projecte de constitució de la República Espanyola; votà a favor del vot femení, per l'octubre del 1931; va esdevenir, el gener del 1932, Vicepresident de l'Assemblea de la Generalitat i President provisional, en substitució de Jaume Carner.

 

Així mateix, pel novembre del 1932 fou elegit Diputat al Parlament de Catalunya, i, el 6 i 13 de desembre de 1932, primer President del Parlament. Un cop hagué dimitit el càrrec de President del Parlament de Catalunya, fou, des del juny del 1933 al novembre del mateix any, Ministre de Marina. Així mateix, aquest mes de juny va ésser elegit membre de l'Executiu d'Esquerra Republicana arran del Segon Congrés Nacional ordinari.

 

En les eleccions legislatives del novembre del 1933 va ésser elegit també Diputat per la ciutat de Barcelona. Després de mort Francesc Macià, el Parlament de Catalunya elegí Lluís Companys com a President de la Generalitat, càrrec que ocupà, a partir de l'1 de gener de 1934, després d'una votació al Parlament, el resultat de la qual fou: 56 vots a favor, 6 en blanc i l'abstenció de la Lliga Catalana.

 

El mateix mes de gener formà el primer govern, de concentració --com la majoria dels que nomenà--, amb membres d'Estat Català, Acció Catalana Republicana i el grup de l'Opinió, juntament amb Unió Socialista de Catalunya i Esquerra Republicana.

 

Pel juny del 1934 presentà la Llei de Contractes de Conreu. Malgrat que durant els següents mesos patí cada cop més les tensions entre Estat Català i Aliança Obrera, el nacionalisme de Companys s'afermà més i més, la qual cosa el menà a proclamar l'Estat Català dins la República Federal Espanyola i a viure directament els fets del Sis d'Octubre, arran dels quals va ésser condemnat a trenta anys de reclusió major pel Govern radical-cedista de la República Espanyola, pena que complí al penal d'El Puerto de Santa Maria, a Cadis, fins al febrer del 1936, en què va ésser alliberat gràcies a la victòria del Front Popular.

 

Tot seguit fou elegit Diputat pel Front d'Esquerres de Catalunya i tornà a presidir la Generalitat.

 

Arran dels esdeveniments del juliol del 1936, es traslladà al despatx del Cap de Serveis de Policia de Catalunya i treballà activament en la resistència de Barcelona. Assolí, durant tota la Guerra Civil, llevat dels primers moments, de mantenir l'equilibri de les forces polítiques catalanes, mitjançant governs de concentració, equilibri que culminà amb un govern d'unitat popular, pel setembre del 1936, encapçalat per Josep Tarradellas, a qui nomenà Conseller Primer de la Generalitat fins al maig del 1937, en què Companys tornà a assumir la direcció del Govern de Catalunya.

 

Quan, el gener del 1939, les tropes franquistes estaven a punt d'entrar a Barcelona, s'exilià a França. Fou fet pres a Labaule (Bretanya) per la policia secreta alemanya i, a requesta del General Franco, el govern de Hitler en concedí l'extradició.

 

Després d'un consell de guerra sumaríssim, va ésser afusellat el 15 d'octubre de 1940 al castell de Montjuïc.”

 

(Web: Parlament de Catalunya)

Ja fa temps que vaig arribar a aquest món (vaig néixer). Al llarg de la meva existència, he après força coses. I he d'aprendre moltes més coses encara. I amb els esdeveniments dels darrers anys, encara més.

Visc en parella amb una dona excepcional... Jo dic que és una ONG ambulant... jejeje La meva vida personal amb ella no la canvio per res ni ningú.

La meva vida laboral és una altra qüestió que no és objectiu de la creació d'aquest bloc. No vull dir que no parli d'ella però només ho faré com a referència per confirmar o enllaçar diferents episodis de la meva vida.

Sóc un producte de la postguerra. Vaig néixer i vaig estudiar amb el franquisme. He viscut part de la immigració a Catalunya. A diferència d'avui, la meva educació sexual es va limitar a escoltar aquestes paraules ... "això no ho facis... ja tindràs temps de saber"... Fi. Doncs l'educació social i política fora de l'escola va ser molt més curta. ¿Més curta? Res... Zero... No em queixo. Vaig aprendre uns valors de comportament social que dit sigui de pas, s'han esfumat en la majoria de la societat d'avui. Però vaig néixer quan vaig néixer i punt. L'única rivalitat que vaig conèixer i vaig viure va ser la de Barcelona/Madrid i viceversa. Rivalitat implantada en l'àmbit del futbol.

Sempre he estat convivint, laboralment parlant, amb persones vingudes d'altres regions de la península. He tingut amics procedents d'altres regions i mai hi va haver cap problema. El meu tarannà, sempre va estar lligat a Catalunya per ser el meu lloc de naixement. Sempre em va agradar i sempre m'han agradat, unes més i altres no tant, les diferents regions de la península Ibèrica. Crec que les he recorregut totes per qüestions laborals i algunes per oci i/o vacances. Sempre he estat bé en totes elles. Per motius laborals, he recorregut tot Europa i també vaig estar dos mesos a Algèria (posaré un vell relat sobre aquest viatge i la meva estada allà). He conegut diverses formes de viure. El viatjar ha significat aprendre formes de pensar, treballar i viure diferents a les nostres. No crec que hi hagi ni millors ni pitjors... només diferents. Per tot això, puc dir que Catalunya és el millor lloc per a mi sense menysprear ni un sol altre lloc.